Llegenda recreada en una composició poètica titulada:
"La deixa del geni grec"
Autor: Miquel Costa i Llobera
LA LLEGENDA DE NUREDDUNA
Sota les immenses branques d'una alzina gegantina, el darrer clan talaiòtic es disposava a oferir un cruent sacrifici als seus déus. Vestits amb pells, els seus caps adornats amb plomes d'àguiles i voltors, els salvatges guerrers dansaven al voltant de l'arbre sagrat, fent girar sobre ells les seves fones.
Nou presoners grecs arribats en missió de pau des d'una nau fondejada prop de la platja aguardaven atemorits el moment de veure's alliberats dels seus fermalls per ser immolats, un a un, a l'altar del talaiot.
Desprès de matar-los, el foc consumiria els desafortunats guerrers grecs. Es tractava d'un ritual en honor dels déus, per aplacar la seva còl.lera.Devora el vell caci es trobava impressionantment hermosa Nuredduna, la sacerdotessa sagrada, que contemplava impassible els preparatius del sacrifici i el seu desenvolupament.
De sobte, enmig dels soroll dels càntics dels guerrers, va sorgir una melodia molt estranya. Així com va poder, ja que estava lligat amb cordes, el més jove dels presoners tocava una lira, acompanyant les estrofes d'un cant trist i ple de nostàlgia. Encara que inintel•ligible per a la tribu, aquella cançó d'estranya bellesa va animar el rostre de Nuredduna amb un bri d'humanitat i, a un senyal seu, varen callar de cop els crits i les invocacions. Tan sols la veu del cantor Melesigeni i les dolcíssimes notes de la seva lira se sentien ara sota l'alzina sagrada subratllades pel cruixir de les flames.
Quelcom d'estrany degué ocórrer a l'interior de Nuredduna perquè, com si estàs plena d'inspiració, i dirigint-se a la part més alta del talaiot, va indicar que volia parlar al seu poble.
Nuredduna va dir que no s'havia de vessar la sang del jove estranger, ni s'havia de cremar el seu cos al foc. Va afegir que els déus el volien per a ells, com a víctima escollida i que el volien viu damunt l'altar de la Gran Caverna: "La voluntat divina és aquesta i s'ha de complir".
Els vuit presoners grecs varen ser sacrificats davant els espantats ulls del jove cantor que, sense comprendre res, es va veure aviat obligat a partir, cobert de guirnaldes, a través dels bosc. La tribu l'acompanyava, al temps que cantava cançons monòtones.
Melesigeni va ser conduït a la Gran Caverna, on l'esperava, devora l'altar, Nuredduna. Va contemplar com hi fermaven el jove i com dipositaven sobre ell la lira, que no havia abandonat en cap moment. Abans de perdre la consciència, Melesigeni va poder escoltar com s'allunyava lentament la comitiva que l'havia acompanyat. Després va veure una foscor absoluta i un dens silenci i una sensació d'indefinible son el va envair profundament. Quan va despertar, mort de fred, només Nuredduna era al seu costat. Melesigeni va restar atònit: la sacerdotessa li somreia. Ella no podia comprendre el seu llenguatge, tan sols somreia i l'anava desfermant. Varen anar fora de la cova. Fou aleshores quan el jove ho va comprendre tot. Una balsa l'esperava per partir cap al vaixell on l'esperava la resta de la seva tropa. Va besar la túnica de la vestal i, plorant d'agraïment, va partir cap a la seva salvació. La lira, l'instrument que havia estat la seva autèntica salvació, restava enrere, oblidada a la profunditat de la cova. Nuredduna el saludava des de la vorera quan una pedrada la va ferir al front: la tribu l'havia perseguit, convençuda de la seva condició de no sagrada i volia que pagués per la seva traïció. Ferida de mort, Nuredduna va anar a cercar la protecció de la cova sagrada. Va morir als peus de l'altar dels sacrificis.
Un poderós exèrcit va exterminar la Tribu de l'Alzina. Tos s'encaminaren a la cova i el vell cap va tenir, com a darrera visió, una Nuredduna hermosa: dels seu front brollava sang que tenyia de vermell la lira.
(Article publicat al diari Ultima Hora dia 5/02/03)
